Lloret de Vistalegre, vila també coneguda com Llorito, és un municipi situat al centre de l’illa de Mallorca. Els pobles que hi fan fita són: Montuïri, Sineu, Sencelles, Algaida i Sant Joan. Lloret de Vistalegre és el poble situat més al centre de Mallorca i la seva principal vía d’accés és a través de la carretera vella de Sineu. El seu patró és Sant Domènec, i la seva patrona, La Verge de Loreto. Lloret de Vistalegre representa l’esperit del típic poble de la comarca del Pla de Mallorca, amb una cultura i unes tradicions molts arrelades.
Prehistòria, colonitzacions i Islam
A causa de l’exigüitat territorial del terme municipal de Llorito, les primeres empremtes històriques són similars a les de la comarca del Pla que avui podem llegir entre línies, essencialment, a través de l’arqueologia i la toponímia. A la prehistòria de Llorito, tot i la manca d’excavacions sistemàtiques, les estructures conservades, les observacions de superfície i les troballes casuals permeten constatar una ocupació continuada des del bronze antic (1700 – 1100 aC). D’aquest període s’han localitzat indicis de restes d’habitatges i evidències d’ocupació a coves d’enterrament com la d’en Dainat, la de can Bieló o la des Pou.
Del període talaiòtic (1100 aC – 123 aC), és possible parlar d’una ocupació relativament intensa per la perduració d’un conjunt notable de restes estructurals, entre les quals cal destacar el poblat de sa Pleta de Son Gelabert d’Alt, amb un conjunt de dos talaiots (de s’Era i des Sestadors) i altres construccions annexes; el poblat de ses Talaies i es Clapers, amb dos talaiots més, i els talaiots aïllats de sa Rota des Busqueret i es Velar (tots aquests repartits entre Son Gelabert d’Alt i de Baix), a més del talaiot des Pletó de sa Casa Nova. Són d’aquest període les coves d’enterrament excavades a la roca amb columnes exemptes, com la des Xot a Son Joan Arnau, la de ses Ànneres a Son Mas o la des Moro a Son Pastereta. S’hi han d’afegir els jaciments de Son Boló, es Castellassos, ses Timbes, Llorac, ca Na Martina, ses Planes de Son Mas, es Colomer i es Camp Vanrell.
La continuïtat de bona part dels jaciments durant les primeres colonitzacions es palesa, tant per restes ceràmiques com per diverses troballes casuals de bronzes antics que evidencien un clar procés d’aculturació. La peça més destacable és el “guerrer” de Son Gelabert d’Alt, una bella figura de divinitat amenaçant, recentment reinterpretada com a una representació de Zeus (conservada al Museu Arqueològic de Barcelona), i que correspondria al segle V aC. Les divinitats zoomòrfiques estan representades per una estatueta de voltor escapçat, també trobada a Son Gelabert, corresponent als darrers segles de la cultura talaiòtica, però anterior a la romanització i pròpia de contextos funeraris talaiòtics. Una altra figura és la del jove nu des Castellassos, trobada el 1816 juntament amb una banya de bronze, obra romana d’estil policletià, enquadrable entre els segles I i III dC i vinculable a àmbits domèstics o a un santuari on s’hauria dipositat com a ofrena. De Son Gelabert procedeix també un fragment d’una possible Atena, datable cap al segle V dC i un casc de bronze. Un aspecte destacable del període romà és l’ocupació dels habitatges fins a èpoques tardoromanes i, en alguns casos, fins a l’Edat Mitjana.
De l’època islàmica es pot fer una primera lectura del territori i reconèixer algunes empremtes que han perdurat. Essencialment es tracta de sistemes relacionats amb l’ús i la gestió de l’aigua localitzats dins el terme o a indrets immediats. És el cas del conjunt de molins hidràulics del torrent de Castellitx o de Pina, esmentats al llibre del Repartiment, o el del torrent de Llorac. Els qanat de Binitaref i de s’Almudaina des Notari, les possibles restes d’un altre a Paixarí i les romanalles d’un hisn a Son Joan Arnau, serien indicis de l’ocupació del territori i d’una explotació basada en l’horticultura i la ramaderia. Altres possibles romanalles de tradició islàmica serien el sistema de reg dels horts de Son Joan Arnau i es Colomer o alguns dels pous públics (popularment atribuïts al temps del moros): els pous de Jurà, del Ras, de sa Casa Nova, de Son Miralles, de sa Font Figuera, es Pou, de Son Estela i de s’Hort de Son Real. Tot plegat ens dóna indicis d’assentaments dispersos en alqueries i rafals que coneixem a través de la toponímia del Repartiment; de fet, dins els juz’ de Yiynau-Bitra i dins el de Montueri, els historiadors han identificat algunes de les alqueries que donarien lloc al primer nucli de població i a algunes possessions.
Incorporació a la corona catalanoaragonesa fins 1545
La conquesta catalana de 1229 i el repartiment de l’illa iniciaven un procés de transformació econòmic, social, polític i religiós que, òbviament, afectà les terres lloritanes. En primer lloc, pel que fa al territori, s’ha de destacar que el districte àrab de Yiynau-Bitra correspongué al Rei que en conservà el domini alodial i repartí les vuitanta alqueries i rafals del districte entre els seus col·laboradors. Tot i la dificultat d’identificació i de localització d’aquestes propietats, diversos historiadors han reconstruït un hipotètic mapa del terme a partir del llibre del Repartiment. Certament, les possibilitats d’interpretació són molt diverses i, amb prudència, només es pot fer menció a les referències d’algunes alqueries i rafals que poden haver perdurat. A partir de la toponímia repartimental s’ha fet una proposta d’identificació i localització d’alqueries i rafals que, a hores d’ara, permeten reconstruir parcialment el territori en els primers anys posteriors a la conquesta de 1229. Algunes d’aquestes unitats d’explotació d’origen andalusí, amb els anys, donarien lloc a propietats i tinences en règim feudal com és el cas dels Rahal Uaner Abenjuluz Alguazaria i el Rahal Huacner Almagzen que donarien lloc a la cavalleria de Guatners que abastava terres de Son Garcies, Son Estela, Es Colomer, Son Busquets i Son Mas; el Rahal Culujna i l’alqueria Castello, de reminiscències pre-islàmiques i situades a les terres de les Tortines i l’Alqueria que, amb el temps, esdevindrien Son Gelabert i Son Joan Jaume; el Rahal Benitaref que abastava Son Marron; l’alqueria Cut Alcastel, que hauria pres el nom d’un hisn o fortalesa islàmica de la qual en romanen restes a Son Joan Arnau; el Rahal Alpaizari, que hauria perviscut juntament amb el Rahal Abenfarix Alpayzari, a les possessions de Paixarí i el rafal d’En Munar; el Rahal Abenizarrag Arraya, que correspongué a G. Loreg hauria donat lloc al topònim Llorac; el Rahal Locoplan, que sabem confrontava amb el camí que unia Sineu i Manresa i, finalment, dins el districte de Montuïri l’alqueria Benigalep i l’alqueria Atturr.
Entre 1231 i 1234, les terres de l’alqueria Benigalep del terme de Montuïri foren donades a Berenguer de Santa Coloma, Mateu Cella, Pere de Torre, Bernat Sabater, Oliver d’Utielz i Berenguer de Segarra. Pocs anys després, moltes d’aquestes propietats foren adquirides per Bernat de Bonastre i Ramon ses Codines. Segurament a causa de l’origen dels primers colonitzadors, després de 1232, la contrada passà a denominar-se alqueria de Manresa. El 1244, Ramon de Torrella, bisbe de Mallorca, instituí el capítol de la Seu i li foren concedits els delmes i les tasques de l’alqueria de Manresa, entre d’altres finques. Durant el segle XIII es documenten, a més, les possessions de sa Font Figuera i Paixarí. Així mateix, a la segona meitat del segle, es constata ja l’ús de sa Comuna com un espai comunal; el 1400, a l’època del rei Martí l’Humà, arran de disputes entre l’Ajuntament de Sineu i alguns veïns del poble, aquesta garriga era declarada terreny comunal. Pocs anys després, se citen les confrontes antigues de les Comunes de Llorito o Manresa que eren Son Boló, Son Gelabert, Son Juanico i Son Maymó.
A mitjan segle XIV, Manresa s’establia amb persones originàries, sobretot, de Sineu i de Ciutat, entre les quals destacaven Bernat Pasqual, Guillem Pasqual, Bernat Rex i Pere Malbosc. Cap a finals del segle, pel que fa a l’administració, tot i l’entitat que ja devia tenir el lloc de Manresa, formava una sola universitat amb Sineu, d’on depenia civilment i eclesiàsticament. En l’àmbit civil, al llarg de l’Edat Mitjana, existí una assemblea veïnal, composta per un batle, un jurat, un mostassaf i tots els veïns del poble. Els acords es prenien per pluralitat de vots i eren exposats al consell de Sineu per una comissió. En religió, Manresa depenia de l’església de Santa Maria de Sineu, esmentada a la Butlla d’Innocenci IV d’abril de 1248 (la primera relació de les esglésies de Mallorca). Entre el segle XIV i el XV, la població experimentà un notable augment a causa de la parcel·lació de terres, tot i que es mantenen les grans propietats: Manresa, es Colomer, les Tortines, Llorac, Castellet, Son Pastereta, Paixarí i la Torrassa.
Durant el segle XV la contrada no es manté aliena a les confrontacions socials que es manifesten, sobretot en l’aixecament forà de 1450, les lluites de banderia i les Germanies. A escala local es produïren diversos episodis que aporten indicis de la convulsió social, protagonitzats per Mateu Sala, Jaume Armadams o Joan Arnau, tant a les revoltes foranes com a les Germanies. En aquest sentit, el 1451, Joan Arnau, representant del Governador, va protagonitzar un enfrontament amb els revoltats. Així mateix, el 1463, durant la guerra de Catalunya, el lloctinent del Governador Joan de Galiana acudí a Sineu per apaivagar els enfrontaments entre els partidaris de Joan Arnau i els d’Andreu Rossinyol.
Predomini del convent (1545-1835)
A partir de 1545, si més no a nivell social i religiós, la realitat de l’alqueria de Manresa es veurà notablement influenciada per la creació d’un convent franciscà, encara que ni l’economia ni el territori es vessin afectats substancialment. Manresa era una extensa possessió que confrontava amb les Comunes, les garrigues de Ruberts i terres de Son Jordà, amb el camí de Castellitx, amb la Torrassa i altres. L’any 1511 havia passat a mans de Lluc Gelabert i el primer quart del segle XVI havia estat llogada per Sebastià Armadams a Pere Tugores. L’alqueria canvià de nom quan fou venuda a Joanot Bauló, qui també la traspassà el 1545 a Martí Font i Roig, la família del qual la mantingué fins al segle XIX. Els habitants del llogaret de Manresa, orientats pels franciscans, determinaren adreçar-se a Roma suplicant l’edificació d’una esglesiola, a causa de la llunyania amb l’església de Sineu. La resposta del Papa Pau III fou afirmativa dia 11 de març del 1545. Encara que amb reserves, la relació amb l’Orde de Sant Francesc l’hem de cercar a través de les propietats que mantenia, des del segle XIII, el convent de Santa Clara de ciutat a les terres de Manresa.
Les obres de l’església foren interrompudes diverses vegades fins que el príncep Felip concedí tot quant li suplicaven en Carta Reial de 21 d’agost de 1545. Contribuí poderosament a prosseguir les obres de l’església la intervenció del Vicari General Mn. Joanot Campfullós que esquivà tota mena de reconvencions procedents de la parròquia de Sineu; igualment els Jurats de la Ciutat i Regne intercediren davant el cardenal mallorquí Jaume Pou per tal que el Papa concedís un jubileu a favor dels qui amb almoines ajudassin a les obres de l’església i Casa de Nostra Senyora de Loreto.
Arran del Concili de Trento, el bisbe Diego de Arnedo anul·là l’Orde de Claustrats Reformats Franciscans, al qual pertanyia la comunitat de Manresa, perquè es negava a integrar-se dins l’Orde dels Franciscans Observants. Així les coses, els frares de Manresa suplicaren al bisbe Arnedo que confiàs la capella i el Convent a altres religiosos. Els vint anys d’estada dels franciscans a Manresa, a més de la devoció a la Verge Maria de Loreto, deixaren en herència la capella edificada en terrenys cedits el 1549 per Joanot Jaume i engegaren els mecanismes de proveïment de fons a través de beneficis, censals, etc.
El bisbe Arnedo entregà la custòdia i el culte de l’església de Llorito al Rector i Jurats de Sineu, encàrrec que perdurà per espai d’uns deu anys. Però, el successor, el bisbe Joan Vic i Manrique, cedí l’església als frares Dominicans, que l’acceptaren segons acta de dia 29 d’octubre de 1579. El pare Domingo Floriana prengué possessió del Convent de Llorito i començà seguidament la restauració de la casa i el convent que l’abandó havia malparat. El pare Floriana viatjà a Roma per confirmar la cessió de la Casa de Llorito i per suplicar gràcies i jubileus a favor dels manresans. Igualment, per la mancança de recursos, els frares feren suplicació al rei Felip II per posseir 10 quarterades de terra, exemptes de lluïsme i d’amortització, dret que fou concedit el 20 de novembre de 1591.
A mitjan segle XVI el lloc de Manresa ja apareix ben definit fruit de les parcel·lacions o nous establiments que, entre 1529 i 1547, provenen de propietats dels Gelabert, sobretot de Lluc Gelabert, i de Joanot Jaume. Des d’aquest moment és possible confirmar l’existència d’un nucli de població força consolidat. L’existència del convent serà determinant en l’evolució de la comunitat i el creixement urbà. Els establiments de terres fets pel mateix convent el gener de 1595 donaven lloc als nous trasts al llarg del camí d’Inca, i els establiments d’abril i octubre de 1597 als del carrer del Fum. Des d’aquest moment és possible confirmar l’existència d’un nucli de població força consolidat. En termes col·lectius, l’existència del convent serà determinant en tota l’evolució de la comunitat, que prendrà una forta embranzida.
Els dominicans posaven la primera pedra d’una nova església el 8 de setembre de 1591 que s’obrí al culte el 8 de setembre de 1625. El 23 d’abril de 1602, el Convent de Llorito, que fins aleshores havia estat governat per un Vicari, fou elevat a la categoria de Priorat i en quedà nomenat prior Fra Baptista Brondo. Cap el 1640 s’inicià la construcció del nou convent, traçat pel mestre Nicolau Mayol, estructurat entorn al claustre (que perdurà fins el segle XIX i del qual encara es poden veure algunes romanalles).
Des del segle XVII el paper del convent és absolutament rellevant tant en termes econòmics com sociològics. En primer lloc, l’advocació del Convent a la Mare de Déu de Loreto era el fonament de la progressiva substitució del topònim de Manresa pel topònim de Llorito, una denominació consolidada des de 1601. Per una altra part, durant el segle XVII el poble es veié també afectat per les circumstàncies socioeconòmiques de l’època, sobretot per crisis de subsistències. Els enfrontaments socials donaren lloc a l’assassinat (1611) de Bartomeu Estela, senyor des Colomer (les sospites de l’autoria recaigueren sobre els propietaris de Son Joan Arnau) i al segrest i assassinat d’un nin, fill d’un familiar del Sant Ofici, estudiant al Convent. S’hi ha d’afegir encara la pesta del 1652 i els efectes perniciosos de la instal·lació de la quarantena a la possessió de Son Joan Arnau.
Per remarcar el paper de l’Església, a més de la presència dels dominics, a partir de la segona meitat del segle XVII, el Convent dels Mínims de Sineu, fundat el 1667, també estenia la seva influència sobre Llorito. Entre 1645 i 1698, set lloritans professaren a l’Orde dels Mínims. Entre tots, s’ha de destacar Miquel Estela Ponç (1666 – 1727), que hi professà el 1683 i que arribà a ser General de l’Orde dels Mínims i bisbe de Jaca.
Durant el segle XVIII el paper del convent continua essent determinant. Els dominics havien anat concentrant propietats; cap el 1702 tenien unes vint quarterades de terra. Segons el cens d’Aranda (1768-69) sabem que hi havia nou frares, un diaca, quatre llecs i tres criats. L’any 1788 el convent tenia trenta-set quarterades de terra. El 1803 el convent de Llorito obtenia el 40% dels seus ingressos a través de l’arrendament de les terres i només gestionava directament les petites porcions de vinya.
Malgrat el pes de la comunitat dominicana, apareixen a Llorito algunes manifestacions d’oposició al totpoderós convent. El 4 de novembre de 1725 hi havia un intent de construir una església independent de la tutela conventual. Aquesta iniciativa, al capdavant de la qual hi havia els propietaris de Son Boló, de Son Arrufat, des Colomer i de Llorac, era segurament una maniobra laica d’oposició al poder absolut dels frares. A més, en termes de col·lectivitat, el 30 de març de 1767 el poble de Llorito fou reconegut com a legítim posseïdor de sa Comuna després de pagar els drets corresponents.
La rellevància obtinguda pel convent al llarg dels segles XVII i XVIII s’estronca a causa d’una crisi d’ordre general que es tradueix formalment en el procés de desamortització i en l’exclaustració que culmina el 1835. A Llorito, però, la preeminència del convent ja havia estat posada en dubte a ran dels primers episodis d’independència municipal (1812-1814 i 1820-1823) i a partir de la creació de la vicaria in capite el 1821.
Independència municipal (1812-1924)
El primer quart del segle XIX representa un període decisiu per al poble de Llorito. Amb el poder del convent debilitat, les forces vives duran a terme diversos episodis d’autodeterminació municipal. Com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de Cadis, el 1812 Llorito iniciava la primera etapa com a municipi independent. Es segregava de Sineu i es constituïa el primer Ajuntament que representava i administrava els interessos de la comunitat. El 22 de novembre de 1812 s’elegia Antoni Vanrell de Joan com a secretari i els diversos electors que l’endemà votaven al Batle, Guillem Real de Guillem, al regidor major, Joan Baptista Vanrell, i als regidors Antoni Jaume de Josep, Llorenç Llabrés i Bartomeu Paieres. El 1814, la reacció absolutista de Ferran VII abolí el municipi i el reintegrà a Sineu.
El 13 d’abril de 1820, iniciat el Trienni Constitucional, es recobrava la independència municipal i els liberals ocupaven el consistori que estava format per Miquel Fiol, batle, Bartomeu Paieres, regidor degà, Guillem Jaume, Pere Jaume, Gabriel Gelabert, regidors, Joan Font i Roig, síndic procurador, i Jaume Real, secretari. Encara que l’enfrontament entre liberals i absolutistes fou constant, s’impulsaren diverses millores d’infraestructura, com la conducció d’aigua des Pou als abeuradors públics del nucli urbà o la creació d’una escola de nines. El 1823 hi hagué una manifestació anticonstitucional amb diversos aldarulls. El retorn de l’absolutisme significà una nova abolició de la independència municipal i la reincorporació a Sineu fins al 1925.
Després de les emancipacions municipals s’obria un període de cent anys marcats per la dependència administrativa de Sineu. Una possible administració pròpia a Llorito restava marginada a les successives reformes municipals del segle XIX. Malgrat tot, el poble disposava d’un territori definit i d’una delimitació amb Sineu, encara que fos per l’existència d’una parròquia sufragània des de 1821. En aquestes circumstàncies, la cohesió comunitària es continuava construint i reformant per una sèrie d’iniciatives de la societat civil. La dinàmica social s’articula entorn a l’obtenció de la independència municipal. A banda dels aspectes econòmics i el creixement demogràfic sostingut que assolirà el seu màxim cap a 1930, en els aspectes socials cal fer especial referència al paper de l’església.
En relació a la figura de la demarcació eclesiàstica, s’ha d’assenyalar la funció dinamitzadora del clero, des del primer vicari, Rafel Picornell (1821-1828) i dels seus successors, Joan Company (1828-1853); Jeroni Julià (1853); el llorità Gabriel Terrassa Gili (1853-1862); Guillem Oliver (1862-1875); el també llorità Antoni Soler Terrassa (1875-1902) i Joan Munar Oliver (1902-1913), que jugaren un paper decisiu per assolir la creació de la parròquia el 1913. El primer rector fou el montuirenc Bartomeu Bauçà Aloi, al qual succeí, el 1918, Mn. Bernat Orell Horrach que regí la parròquia fins el 1936. Durant aquesta etapa és remarcable la tasca musical del vicari Macià Noguera Amengual (1925-1930).
El segle XIX, sota el paraigua de l’Església, es desenvolupà un notable moviment associatiu. El 1825 es demanava la constitució d’una obreria seglar, estretament vinculada a la parròquia, que el 1826 començava a prendre decisions de caràcter públic. És molt significatiu que es tractassin qüestions referides a l’administració de les terres comunals. El 1827 la directiva es preocupava del nomenament del nou vicari, sempre enfrontada, en aquest cas, amb el rector de Sineu. El 1830 s’aconseguia el nomenament del vicari Joan Company. Seguidament, els anys 1830-1831 la tasca de cohesió, d’ordre espiritual i material, s’articulava amb la creació de noves obreries: de la Puríssima Concepció, del Santíssim Sagrament, de Sant Josep,[text imprecís] de les Ànimes, de Sant Antoni [text imprecís] i del Nom de Jesús. Entre altres accions, es poden esmentar la construcció de la casa-vicaria o la subscripció pública (1837) per a la compra de la campana que havia estat desamortitzada el 1835. El 17 de març de 1845 es confirmava la cessió de l’església del convent. L’any 1862 el vicari Guillem Oliver, conjuntament amb el Reverend Josep Maria Jordà, impulsaven la creació del convent de monges franciscanes, que era una realitat el 25 de novembre de 1866. Posteriorment, la Congregació de Filles de Maria es fundava el 1890 pel vicari llorità Antoni Soler Terrassa, que també promovia altres accions, com l’ampliació de l’orgue, culminada l’any 1892, o la construcció de la Capella Fonda, acabada l’any 1900.
Els darrers anys del segle XIX i el primer terç del segle XX s’obrien noves perspectives en la dinàmica de la vida social del poble, entre les quals destaca la importància de l’associacionisme laic, els primers intents de mecanització del camp, l’electrificació i les comunicacions. Aquests fenòmens econòmics van parells amb un procés intens d’emigració al qual seguirà un procés de creixement poblacional que donarà lloc a l’ampliació del nucli urbà amb mostres d’arquitectura popular amb vel·leïtats estilístiques. A l’àmbit polític, aquest període es tanca amb la proclamació de la independència municipal assolida el 1925. El segle XX ha donat escassos exemples de creació patrimonial, al temps que les transformacions econòmiques i la ràpida transició d’una economia rural a la de serveis i segona residència s’han convertit en un flagel per al patrimoni.
Tot just iniciat el segle XXI, s’incrementa l’interès per conservar i protegir el patrimoni local, fet que es tradueix en iniciatives particulars o públiques (no sempre reeixides) que, finalment, esperam han d’assolir un balanç positiu.
Informació de la Wikipedia.
